miedo

Estimada Por,

Què vols de mi? Et vols apropiar del meu cos? Doncs et dic una cosa: ja ho has aconseguit. Estic envoltada de por. A la meva sang només hi ha por. Por de què? Por de estar sola, por de estar amb massa gent. Por de tenir masses coses a dir, por de no saber com expressar-me. Por de fer mal, por de fer-me mal. Por de que tot em surti malament, por de que tot em surti massa bé. Por de viure, por de morir.

Vull alliberar-me de tu, però no puc. Llavors què vols que faci? Seguir lluitant perquè sempre em vencis? N’estic farta. N’estic farta de viure amb tu, amb por, amb ganes de saber què passaria si aconseguís viure sense tu. Però no ho puc saber. No ho podré saber mai? Si és així prefereixo morir. Prefereixo no viure, si he de viure rodejada de por. Tota la vida m’has acompanyat, no creus que ja és hora que tu segueixis el teu camí i jo segueixi el meu?

Atentament,

Algú que vol viure sense tu

***

Vaig pensar en enviar la carta. Però, després em vaig posar a reflexionar. Tothom té pors. Por d’allò desconegut, por de quelcom invisible pels nostres ulls, por d’allò que mai hem sentit o d’allò que no volem tornar a sentir. Por de tot allò que encara hem de viure, por d’allò que no sabem com acabarà.

Molta gent dui que vèncer a les teves pors et fa ser més valent, però, més valentia és aprendre a viure amb por, no? I si jo aprenia a viure amb les meves pors? I si m’arrisco a viure amb por? Si no t’arrisques mai pots guanyar. Impossible. Hi havia viscut tota la vida i no hi volia viure més. Viure amb por? Quina bestiesa. Mai podria conèixer la felicitat, l’amor, l’amistat, la bondat, la bellesa si la por i la desconfiança no s’apartaven de mi.

La por ha de marxar de mi, del meu voltant. Marxarà.

(Lo siento, está en catalán, pero se entiende perfectamente)